El conjunt de la normativa comunal mostra de manera evident que el carboneig no s’autoritzava de qualsevol manera. Tot i tractar-se d’una activitat de tala important que afectava momentàniament el bosc, les normatives comunals vetllaven per evitar l’eradicació dels boscos i potenciar la seva regeneració. A més, els llogaters de la farga només podien talar arbres per fer funcionar la farga i la revenda del carbó era prohibida.

L’emplaçament difícil de la farga d’Escaldes fa que no fos una de les més importats, però, per la mateixa raó, sí que va ser una de les més singulars. La seva situació, allunyada de nuclis de població i en un paratge relativament elevat, restringia l’època d’explotació pràcticament als mesos d’estiu. La reducció del temps de treball s’havia de compensar amb l’estalvi que s’havia suposat representaria estar més a prop del jaciment miners, però ja em dit que això no va finalment ser així i el mineral va haver de ser importat de França.

El sistema de producció de la farga d’Escaldes era, com en la resta d’indústries d’aquest tipus a Andorra, el que es coneix com a farga catalana. La farga estava integrada bàsicament per un forn, en el qual s’efectuava la reducció dels òxids de ferro amb carbó vegetal per obtenir-ne el ferro, i per un o dos martinets que forjaven els lingots. Els òxids de ferro i el carbó eren introduïts en capes sobreposades, i tot seguit s’alimentava la combustió amb la injecció d’aire a pressió que proporcionava la tovera, una canonada per on es feia baixar aigua. El cabal d’aigua, en la seva caiguda, arrossegava l’aire que alimentava el forn per fondre el mineral. S’obtenia així el masser, una massa pastosa de ferro i escòries que es treballava en el martinet, mogut també per força hidràulica. Els cops del martinet desprenien les escòries i es batia el ferro fins a obtenir els lingots de les dimensions i pes adients per ser exportats.

El metall que s’obtenia a les fargues del Principat havia adquirit la fama de ser de molt bona qualitat, però tenia l’inconvenient que el preu era relativament elevat. Una part de la producció es consumia al país, però la major part s’exportava a Catalunya.

Les fargues, com ja s’ha apuntat, necessitaven grans quantitats de carbó per funcionar. El carbó el proveïen les colles de carboners, que treballaven directament per la farga, mitjançant la combustió lenta de llenya de pi a les carboneres que s’habilitaven en els mateixos boscos de la vall. Les carboneres que s’han trobat a la vall (a dia d’avui, més de 600, tot i que no totes carbonitzaven per la farga, també es produïa carbó com a combustible de calefacció) tenen formes ben diverses. N’hi ha de circulars, el·líptiques i quadrangulars. Les que estaven en un terreny inclinat solien tenir un mur de contenció aixecat en pedra, en alguns casos rectilini i en d’altres en forma de mitja lluna. En canvi les que han estat localitzades en terreny pla normalment no tenen cap estructura associada; com a molt un cercle de pedres per delimitar l’espai de combustió. Sovint les carboneres es troben agrupades en conjunts de dos o tres i a prop hi ha restes de cabanes provisionals per als carboners. Aquestes cabanes eren petites construccions de fustes i branques damunt una base de pedra. Malgrat tractar-se d’edificacions efímeres, perquè els carboners es desplaçaven contínuament pels boscos de la vall, conformen un conjunt de vestigis singulars de l’ús que l’home ha fet de la vall.

La desaparició de la farga del Madriu o d’Escaldes (entre 1832/36) va coincidir amb l’inici de la davallada de la indústria siderúrgica al Principat. Possiblement per aquest motiu, ningú no va tenir interès a tornar a aixecar-la per continuar-ne l’explotació.